16 de maig 2012

CSP 115 (Castelló - Penyagolosa)

Només veure l'ambient que es respira a l'hora de recollir el dorsal, ja fa veure que és una de les curses amb més renom de la Comunitat Valenciana.
Una plaça repleta d'estands de botigues promocionant-se, entrevistes a corredors coneguts (Heras, Remigio Queral, Xari Adrian, Nerea Martinez...), corredors i curiosos que passegen i, entre tot això, jo, un més que formarà part de la gran sortida de demà a les 6 del matí.
Conjuntament amb els participants de la MiM (marató i mitja) que en són 1.800, sortirem els de l'ultra CSP 115. Aquest és el primer any que la fan (CSP 115) i serem uns 280 participants.


Són les 5 del matí i ja veig arribar molta gent a la zona esportiva. Ja de bon matí fa calor, molta calor i em poso directament màniga curta. Faig tots els preparatius per tenir-ho tot apunt i vaig cap al control de material. Només el passem els de l'ultra i la resta de corredors passen per un altre lloc.
Hi ha moltíssima gent: fent-se fotos, estirant, xarran, els qui encara estan adormits...
Ja tinc ganes que donen el tret de sortida, ja que el temps previ a l'inici es fa molt llarg.
Comencen a pujar les pulsacions, es veuen els rostres il·lusinats dels corredors , alguna mirada perduda, els ánims d'última hora entre companys, els últims retocs...
Per fi sortim, una marea de valents inundem la pista d'atletisme. Impresiona veure tanta gent junta buscant el mateix objectiu: la satisfacció personal de creuar la meta després d'haver fet un gran esforç.
Els primers kilòmetres passen molt ràpid, les forces estan al cent per cent i agafo un ritme constant.
Ara una pujadeta; ara un tram d'asfalt i pista; ara toca baixar. Així quasi els 40 primers kms, els quals els recorro prou ràpid i administrant les energies.
Les sensacions fins al moment són bones i no tinc cap molèstia, encara que la calor ja comença a ser insoportable i ens pot passar factura a més  d'un.
Arribant a Usseres l'ambient és increïble, un passadís de gent que ens anima, dóna al meu cos un grau més de motivació per seguir acumulant hores.
Faig una bona parada, un "bocadillo" de pernil salat "boníssim" em dóna una gran satisfacció al cos, ja que arriba a un punt en què els gustos dolços dels gels, barretes, isotònics..., es tornem insoportables.
Segueix la cursa i vaig fent kms a un bon pas, espero que no vagi massa ràpid i després recaigui. Ara ve una pujada llarga fins al pròxim punt de control (Culla). 
Estic assentat damunt d'una pedra, baix d'una de les poques sombres que tenim durant el recorregut. Camí cap a Culla, al km 61 més o menys (meitat del recorregut total), en una llarga i dura pujada. Les 14:30 del migdia, 35º C de temperatura, aigua calenta i escassa, les forces sota mínims, no m'entra res de menjar sòlid... el meu estat físic és prou preocupant i pel meu cap passen pensaments...
He estat a punt de donar-me per vençut, però per sort el meu cos ha fet un canvi a positiu, el temps a girat totalment i s'ha posat per a ploure. Això ha sigut la meua salvació i la de molts.
M'enganxo al ritme de dos companys que han passat mentre estava grogui i poc a poc vaig recuperant-me de la gran pàjara. Per fi arribem a Culla i em menjo dos plats de pasta i un altre bocadillo. Mmm que bo, axiò em feia falta per a recuperar-me totalment!
Ara sí, ja estic preparat per seguir el meu camí. Em poso a córrer un altre cop, el cos ha assimilat bé els hidrats de carboni que li he subministrat i ja torna a estar engrassat.
Les 3 hores següents de cursa les faig sota una agradable i fina pluja que refresca l'ambient, el terreny i el més important, a mi.
La nit ja està aquí i els kms van passant poc a poc. La motivació és anar d'avituallament en avituallament per descansar uns instants i veure alguna cosa, ja que de menjar el meu cos no deixar entrar res.
El meu consol és que tots els companys que vaig trobant pel camí estant tocats com jo.
Estic cansat físicament, però el meu cap té la gran il·lusió, en cada km que passa, d'arribar a la meta amb el deures fets. I així és, quasi a la 1 de la matinada, ja veig l'arribada i, per tant, el premi final.
En mig de la muntanya està situada l'ermita de Sant Joan de Penyagolosa amb un arc d'arribada que per a mi suposa la glòria.
El creuo i ja està, s'ha acabat l'esforç. La satisfacció és enorme, l'estat físic no és tant dolent, encara puc caminar sense cap problema. A més veig a altres companys que no poden ni fer-ho.
Medalla i xaleco de FINISHER cap a casa. I les sensacions i emocions per al record.
Avui he gaudit de la cursa més dura que he fet fins ara, més que res per la insoportable calor que em patit.
Al final, com veieu a la foto, 18 hores i 57 minuts i posició 54.
Bé ara toca descansar uns quants dies i a tornar-hi que el cos ja té ganes d'emprendre un nou repte.

Salut i cames

1 comentari:

  1. "L'essencial és invisible als ulls". Com es nota que gaudeixes del que fas... ànims i a per la propera tit!!!! Però descansa una mica que me faras morir!!!

    Míriam

    ResponElimina

Digues la teua