Diumenge 30 de maig a les 6:00
a.m… Quiquiriqui!!! Joan em desperta, ell sempre matina més que jo, em feia
molta peresa perquè estava dormint com un angel… però també tenia ganes de
tornar a córrer; “saborejar” el paissatge i el clima, compartir experiències,
tenir “agulletes” tres dies seguits, fer olor de suor, ser conscient de l’esforç
físic i mental… Tot això es troba a faltar! Com ja he dit feia molt temps que
no m’apuntava a una marxa, entre la feina, la peresa, un nou hobby (padel) i un
accident de cotxe (res greu)…
Em vesteixo, em rento la cara i
les dents, em poso crema protectora i crema
compeed als peus per evitar rosaments, em calço i bec un té. Si és possible, m’agrada
esmorzar més tard. Després vam passar a buscar a Sonia i cap a la Sènia. Com
que Joan feia la Marató havíem d’arribar sobre les 7 a.m, perquè la sortida era
a les 7:30 a.m i havia d’agafar el dorsal. En arribar, tot va anar sobre rodes.
Poca cua per agafar-lo, una taula gran amb café, llet, sucre, cóc… allí vam
agafar forces. Els participants de la marxa vam agafar els dorsals després de
la sortida de la cursa. La veritat és que estava molt ben organitzat.
Allí a la Sènia ens vam trobar a
uns amics/gues corredors/res de la Ràpita. L’Anna també feia la marxa amb Sonia
i amb mi. Tots els dels sexe masculí es van aventurar fent la Marató.
Els de la marxa vam sortir una
hora després, a les 8:30 a.m. Sonia i jo vam anar uns kilòmetres juntes, fins
la pujada on ella se’m va adelantar. L’Anna des de l’inici va agafar el seu
ritme i ja no ens vam trobar fins l’hora de dinar. Al principi uns metres d’asfalt,
amb lleugera pendent, es podia córrer perfectament. La majoria de kilòmetres per muntanya, la veritat
és que em vaig sorprendre, vaig aguantar el mateix ritme durant tot el
recorregut. Hi havien quatre avituallaments en els què vaig beure beguda isotònica
per recuperar-me. Notava que em feia mal tota l’esquena i les lumbars, però el
millor va ser esborrar-ho de la memòria. No m’ho vaig passar molt bé pujant,
però vaig aguantar el mateix ritme. Però quan vaig veure la baixada… vaig
augmentar el ritme i em vaig tornar a trobar amb Sonia i ja vam anar juntes
fins a la meta. Però quan vam arribar al poble i sabíem que encara ens quedaven
alguns kilòmetres… em vaig deprimir… ASFALT! Allò em va matar els bessons, els peus, l’esquena!
Vaig fer un temps de 2h 40 min. A
l’arribada m’esperàven els sogres! M’agrada veure cares familiars… arribo a la
plenitud! Després una dutxeta amb aigua tèbia i un dinar molt de diumenge,
salxixes i botifarra a la brasa amb un tall de pa amb tomata, oli i sal de la Sènia i per hidratar-me coca-cola i cervesa
i tot acompanyat de bona companyia; Joan, els sogres, Sonia, Anna, Juanillo, Ivan, Jan, Carlos.
Vaig estar pensant durant tota la
carrera… tu pots! I així va ser. Si
no m’ho dic jo, qui m’ho dirà?
Repetiré!
Míriam Calvet
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues la teua