Una vegada més i, ja fa uns quants anys, èxit total en l'onzena edició de la cursa de Paüls. Gran participació de corredors, d'aficionats i d'animadors. Dos grans guanyadors com són Remigio Queral pel que fa a la general masculí i Lola Brusau a la femenina. Un gran ambient de cursa; un temps perfecte per córrer; una organització pràcticament immillorable; animació amb música...
Només per posar una pega, ja que tot no pot ser bo, sinó la pròxima edició no tindrien feina per pensar novetats, seria en aquest cas el fet que les dutxes estaven un pèl allunyades de la plaça i la pujada era mortal. Però bé en general l'enhorabona a tots els membres organitzadors i molts ànims per la pròxima edició.
Pel que es refereix a la meva cursa, avui puc dir que el meu cos necessita una setmana de descans.
Heu sentit mai l'expressió "petar com una mangrana", doncs això és el que em va passar ahir.
Heu patit mai aquella sensació que les cames no donen de més. Ja pots menjar, beure, fer el que sigui que quan diuen prou, és prou!
Des d'un bon inici, exactament des de la primera pujada ja vaig notar que avui no seria la meva cursa més inspirada i, dit i fet, vaig arribar al cap damunt de la Mola Grossa faltat de forces i d'ànims. Són dos coses que solen anar agafades de la mà.
A la baixada encara vaig recuperar-me un poc i així agafar forces per emprendre el Piló i la Gilaberta. Aquí vaig anar pujant xino-xano sense obsessionar-me per no arribar desfondat. A més ara venia una bona baixada per poder tornar a recuperar algunes posicions. Durant la baixada anava corrent a bon ritme sense notar gaire els efectes de la famosa "pájara", però tot seguit arribaria la gran pujada del dia, la Punta de l'Aigua. Allí si que baix patir moltíssim. Quina pujada més bonica, però també que maleïda. La sort meua va ser que no feia sol i els núvols no ens deixaven veure el final del cim. D'aquesta manera el sofriment és fa més suportable.
"Déu meu quin patiment, això no s'acava mai". Com jo molts altres segur que pensaven el mateix, però bé, ja quasi estic a dalt de tot, solament em queda Joan Gran i arriba la gran baixada. Com tots sabem, "tot allò que puja, després baixa".
Ara sí que sabia que el meu sofriment ja era història. Apreta les dents i vinga a baixar com una fona. Van ser uns kms més ràpids del que em pensava i per fi vaig arribar a meta, cosa que em va donar una alegria enorme. No per la cursa que havia fet, sinó per acabar aquell sofriment. Vaig estar una estona assegut al terra per recuperar l'alè que m'havia deixat en els últims metres. Finalment 3:15 minuts, posició 52 i una més que explicar.
Per cert molt bona cursa d'Agustí, el de la nova botiga El Corriol, que va ser una 18ª posició molt bona i amb un molt bon temps de 2:57:45. Això de no entrenar massa encara anirà bé i tot.
També voldria donar una espenteta a Sònia que torna a reemprendre la muntanya i ahir va fer la marxa juntament amb Araceli.
Per cert la resta de rapitencs van fer els següents temps:
Ivan 3:22:23 posició 60
Jan 3:27:23 posició 89
Xicurri 3:57:30 posició 170
Manel 4:01:40 posició 180
El madrilenyo de Raul 3:42:42 posició 136.
Enhorabona a tots i a per la pròxima.
Només per posar una pega, ja que tot no pot ser bo, sinó la pròxima edició no tindrien feina per pensar novetats, seria en aquest cas el fet que les dutxes estaven un pèl allunyades de la plaça i la pujada era mortal. Però bé en general l'enhorabona a tots els membres organitzadors i molts ànims per la pròxima edició.
Pel que es refereix a la meva cursa, avui puc dir que el meu cos necessita una setmana de descans.
Heu sentit mai l'expressió "petar com una mangrana", doncs això és el que em va passar ahir.
Heu patit mai aquella sensació que les cames no donen de més. Ja pots menjar, beure, fer el que sigui que quan diuen prou, és prou!
Des d'un bon inici, exactament des de la primera pujada ja vaig notar que avui no seria la meva cursa més inspirada i, dit i fet, vaig arribar al cap damunt de la Mola Grossa faltat de forces i d'ànims. Són dos coses que solen anar agafades de la mà.
A la baixada encara vaig recuperar-me un poc i així agafar forces per emprendre el Piló i la Gilaberta. Aquí vaig anar pujant xino-xano sense obsessionar-me per no arribar desfondat. A més ara venia una bona baixada per poder tornar a recuperar algunes posicions. Durant la baixada anava corrent a bon ritme sense notar gaire els efectes de la famosa "pájara", però tot seguit arribaria la gran pujada del dia, la Punta de l'Aigua. Allí si que baix patir moltíssim. Quina pujada més bonica, però també que maleïda. La sort meua va ser que no feia sol i els núvols no ens deixaven veure el final del cim. D'aquesta manera el sofriment és fa més suportable.
"Déu meu quin patiment, això no s'acava mai". Com jo molts altres segur que pensaven el mateix, però bé, ja quasi estic a dalt de tot, solament em queda Joan Gran i arriba la gran baixada. Com tots sabem, "tot allò que puja, després baixa".
Ara sí que sabia que el meu sofriment ja era història. Apreta les dents i vinga a baixar com una fona. Van ser uns kms més ràpids del que em pensava i per fi vaig arribar a meta, cosa que em va donar una alegria enorme. No per la cursa que havia fet, sinó per acabar aquell sofriment. Vaig estar una estona assegut al terra per recuperar l'alè que m'havia deixat en els últims metres. Finalment 3:15 minuts, posició 52 i una més que explicar.
Per cert molt bona cursa d'Agustí, el de la nova botiga El Corriol, que va ser una 18ª posició molt bona i amb un molt bon temps de 2:57:45. Això de no entrenar massa encara anirà bé i tot.
També voldria donar una espenteta a Sònia que torna a reemprendre la muntanya i ahir va fer la marxa juntament amb Araceli.
Per cert la resta de rapitencs van fer els següents temps:
Ivan 3:22:23 posició 60
Jan 3:27:23 posició 89
Xicurri 3:57:30 posició 170
Manel 4:01:40 posició 180
El madrilenyo de Raul 3:42:42 posició 136.
Enhorabona a tots i a per la pròxima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues la teua