Un any més ja torna la cada cop més numerosa travessia, Fredes-Paüls. En aquesta edició, ja la XV, un total de 775 participants formaven el mar de colors que omplien els carrers del poble de Fredes.
Una travessia apta per a quasi tots els nivells. Caminadors, trotadors, corredors i llebres poden aventurar-se a fer els 48,51 km's que separen aquestes dues poblacions.
Està format per un recorregut no gaire exigent, mirant-ho amb els meus ulls, i a la vegada, amb unes vistes difícils d'oblidar. Senders, llargues pistes corredores, trams de baixada i pujada tècnics, algun km d'asfalt...
Aquest any he aconseguit enganyar a Raul que és la seua primera travessa llarga i a Àngel que repeteix de nou i que encara que no arribava en plenes condicions va aguantar-la força bé.
Jo ja venia metalitzat que avui era un dia per gaudir del recorregut i no capficar-me en cap moment a controlar el temps.
Encarar aquestes travesses com un entrenament llarg et permet viure diferents situacions que durant les curses que surts a competir no pares compte.
Et pots permetre el luxe de fer diverses parades durant el trajecte per observar les boniques vistes; hi ha moments de tranquilitat absoluta i solament escoltes els sorolls de les bambes al contactar amb el terreny, o el "nyic, nyic" de l'aigua que portes a sobre; escoltes els agradables sons de l'entorn, el cruxit d'una rama seca quan hi passes pel damunt...; observes dresseres que encara que hagis passat diversos cops per allí, no les havies vist mai; i moltes coses més que el ritme i l'exigència de la competició no et permeten.
Des d'un bon començament vam agafar un ritme molt portador, corrent al plans i a les baixades i, caminant ràpid a les pujades. Els primers kms, ja sabeu que són un poc conflictius per l'acumulació de gent que hi ha, però a mesura que es va estirant el grup el motoret va arrencant.
Sense donar-mos compte ja estem al primer avituallament, abans d'arribar-hi, em pogut observar una manada de cavalls que campaven tan alegres pel nostre costat mateix.
Per ara el terreny és molt agraït i el nostre ritme és constant. En cap moment em mirat el rellogte per veure el temps, cosa que significat que estem "disfrutant" del que fem.
Arribem al mas del Frare i a Casetes Velles amb la sensació que això està passant molt ràpid i que ja no ens queda tant per arribar al sopar.
La llarga pista fins a la cova de Vidre ens dóna l'ocasió de córrer cómodoment, és tot cap avall i ja sabeu que "costa avall...".
Bé, ara arriba la zona dura de la jornada, però com anem a un ritme suau l'encaro en paciència i bons aliments. No s'ha fet gaire llarga i, a més em permeto el luxe de parar, esperar als companys i fer unes fotos a les excelents vistes que tenen al davant el meus ulls.
Ja estem al Pou de les Neus on ens espera un sopar ràpid i consistent. Hi ha moltíssima gent, ja que s'ajunta tota la gent que va arribant, els acompanyants, els curiosos, els organitzadors i els qui comencen la travessia en aquest punt.
Ara ja toca encendre el llum del frontal, he aprofitat el sol el més que he pogut, però arriva un moment en què ja no sóc com els gats.
Per la cresta de la muntanya bufa un mestralet agradable i molt refrescant. Els estels ja comencen a deixar-se veure i la nit ja ens ha agafat. Toca canviar el xip i donar les ordres a les cames que el ritme anirà baixant en intensitat.
L'Àngel comença a patir els kms i el terreny als seus quadríceps, però va fent a un ritme prou competent. És dels que no és queixen gaire i sofreix amb silenci. Estic segur que arribarà sense donar senyals d'un possible abandonament.
Anem fent via, xerrant amb un grupet de tres que segueixen el nostre ritme i entre una cosa i l'altra ja estem a l'Enrajolada, la última baixada.
Aquí sí! M'escapo i la faig gairebé tota en solitari, anant passant a gent que al ser fosc i baixar un tram molt tècnic van poc a poc. Jo en canvi vaig molt alegre fins toca la pista que és on espero als meus dos companys per acabar tots tres junts.
Els últims kms la veritat és que es fan una mica llargs. Tenint el poble sempre de referència per la nostra esquerra pareix que es vagi allunyant i t'invaeix la sensació de no arribar.
Al final arribem amb les previsions establertes des d'un inici (7:25). Una bona dutxa, això sí, amb l'aigua gelada. Un agradable i recomfortant sopar amb la companyia d'altres companys ja arribats que ens donen les seues impressions.
Bé un any més ja ha passat la tan esperada Fredes - Paüls amb gust molt dolç.
Enhorabona Raul pels teus primers 50 km seguits i Àngel per aguantar com un campió.
L'any que bé més.
Una travessia apta per a quasi tots els nivells. Caminadors, trotadors, corredors i llebres poden aventurar-se a fer els 48,51 km's que separen aquestes dues poblacions.
Està format per un recorregut no gaire exigent, mirant-ho amb els meus ulls, i a la vegada, amb unes vistes difícils d'oblidar. Senders, llargues pistes corredores, trams de baixada i pujada tècnics, algun km d'asfalt...
Aquest any he aconseguit enganyar a Raul que és la seua primera travessa llarga i a Àngel que repeteix de nou i que encara que no arribava en plenes condicions va aguantar-la força bé.
Jo ja venia metalitzat que avui era un dia per gaudir del recorregut i no capficar-me en cap moment a controlar el temps.
Encarar aquestes travesses com un entrenament llarg et permet viure diferents situacions que durant les curses que surts a competir no pares compte.
Et pots permetre el luxe de fer diverses parades durant el trajecte per observar les boniques vistes; hi ha moments de tranquilitat absoluta i solament escoltes els sorolls de les bambes al contactar amb el terreny, o el "nyic, nyic" de l'aigua que portes a sobre; escoltes els agradables sons de l'entorn, el cruxit d'una rama seca quan hi passes pel damunt...; observes dresseres que encara que hagis passat diversos cops per allí, no les havies vist mai; i moltes coses més que el ritme i l'exigència de la competició no et permeten.
Des d'un bon començament vam agafar un ritme molt portador, corrent al plans i a les baixades i, caminant ràpid a les pujades. Els primers kms, ja sabeu que són un poc conflictius per l'acumulació de gent que hi ha, però a mesura que es va estirant el grup el motoret va arrencant.
Sense donar-mos compte ja estem al primer avituallament, abans d'arribar-hi, em pogut observar una manada de cavalls que campaven tan alegres pel nostre costat mateix.
Per ara el terreny és molt agraït i el nostre ritme és constant. En cap moment em mirat el rellogte per veure el temps, cosa que significat que estem "disfrutant" del que fem.
Arribem al mas del Frare i a Casetes Velles amb la sensació que això està passant molt ràpid i que ja no ens queda tant per arribar al sopar.
La llarga pista fins a la cova de Vidre ens dóna l'ocasió de córrer cómodoment, és tot cap avall i ja sabeu que "costa avall...".
Bé, ara arriba la zona dura de la jornada, però com anem a un ritme suau l'encaro en paciència i bons aliments. No s'ha fet gaire llarga i, a més em permeto el luxe de parar, esperar als companys i fer unes fotos a les excelents vistes que tenen al davant el meus ulls.
Ja estem al Pou de les Neus on ens espera un sopar ràpid i consistent. Hi ha moltíssima gent, ja que s'ajunta tota la gent que va arribant, els acompanyants, els curiosos, els organitzadors i els qui comencen la travessia en aquest punt.
Ara ja toca encendre el llum del frontal, he aprofitat el sol el més que he pogut, però arriva un moment en què ja no sóc com els gats.
Per la cresta de la muntanya bufa un mestralet agradable i molt refrescant. Els estels ja comencen a deixar-se veure i la nit ja ens ha agafat. Toca canviar el xip i donar les ordres a les cames que el ritme anirà baixant en intensitat.
L'Àngel comença a patir els kms i el terreny als seus quadríceps, però va fent a un ritme prou competent. És dels que no és queixen gaire i sofreix amb silenci. Estic segur que arribarà sense donar senyals d'un possible abandonament.
Anem fent via, xerrant amb un grupet de tres que segueixen el nostre ritme i entre una cosa i l'altra ja estem a l'Enrajolada, la última baixada.
Aquí sí! M'escapo i la faig gairebé tota en solitari, anant passant a gent que al ser fosc i baixar un tram molt tècnic van poc a poc. Jo en canvi vaig molt alegre fins toca la pista que és on espero als meus dos companys per acabar tots tres junts.
Els últims kms la veritat és que es fan una mica llargs. Tenint el poble sempre de referència per la nostra esquerra pareix que es vagi allunyant i t'invaeix la sensació de no arribar.
Al final arribem amb les previsions establertes des d'un inici (7:25). Una bona dutxa, això sí, amb l'aigua gelada. Un agradable i recomfortant sopar amb la companyia d'altres companys ja arribats que ens donen les seues impressions.
Bé un any més ja ha passat la tan esperada Fredes - Paüls amb gust molt dolç.
Enhorabona Raul pels teus primers 50 km seguits i Àngel per aguantar com un campió.
L'any que bé més.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Digues la teua