UT LES FONTS

Abans de començar la crònica del que ha estat un gran cap de setmana, voldria donar les gràcies i valorar a tota aquella gent del meu voltant que m’ha fet companyia durant tres dies molt intensos.

Míriam enhorabona per la teua primera cursa del circuit i per fer-me costat en tot moment, que juntament amb Sònia, esteu fetes unes autèntiques lluitadores.

A la meua “family” que veure’ls a l’arribada el diumenge em va donar una gran recompensa.

A tots els companys/es corredors que m’han seguit el cap de setmana ( Jan, Maite, Manel, Camilo). Destacar el paper de Jan a la cursa del diumenge amb un més que merescut podi de veterans.

I per últim a Xavi per haver-me acompanyat tota l'etapa del diumenge.

Un any més m’he de treure el barret davant de la gran organització que els companys de Xerta ens han ofert durant tres dies a “tutti pleni”.

Divendres  a les 19:00 hores marxem  cap a Xerta. La cosa comença i els primers nervis comencen a aflorar. Entrar al pavelló dels Xertolins, veure les llistes de dorsals i retornar les imatges i els records de l’any passat, va ser tot un. Ja sabia el que m’esperava, primera etapa trampa, una segona molt dura i la de diumenge a acabar-la com sigui. Però tot i això, sempre poden passar coses imprevistes.

Aquest any dorsal 21 ( la posició final de l’anterior). Difícil de millorar, però...

Moltes cares noves, vingudes de diversos indrets de la geografia, (País Basc, Madrid, Barcelona...) això fa veure el renom que està agafant aquesta prova tant especial.

Els últims retocs i ja estem apunt de començar la nocturneta. (23km i 300 +). La més suau de les tres, però la més enganyosa. Un circuit quasi pla amb un ritme fort que es pot acusar per al dia següent.

Un gran ambient, com tots els anys, a l’avituallament d’Aldover, dóna llum a una nit molt fosca, envoltats a estones per una suau pluja que ajuda a no patir gens de calor. Dos passos pels barrancs carregats d’aigua fins als genolls que fan de la cursa, encara més aventurera.

Al final un bon ritme em porta fins l’arribada amb menys de dos hores. Una bona dutxa, sopar i a dormir poques hores que a les 6:00 comença el calvari.

El Trail d’avui és de 70 km i 4000 de desnivell positiu, tot entremig d’un terreny trencallós i humit. La cosa comença bé, em posiciono en el grup capdavanter des d’un bon inici amb un ritme prou portador. Els primers kilòmetres són bastant durs i avorrits. Molt d’asfalt, un barranc molt incòmode, uns passos per reixes inestables fan de l’arribada fins a Paüls el tram més dolent de la cursa. Ja tenim Paüls a la vista i ara sí que comença la muntanya de veritat, ens esperen quatre pujades i quatre baixades que...bufff, si costaran!

Em sento amb forces i la primera pujada la faig amb tres corredors més a un ritme que per a les meues condicions de no gaire bon escalador, em va de conya. S’han de guardar forces que això acaba de començar i es farà més llarg que un dia sense pa.

Entre bufits i alguna trepitjada pel fang i l’aigua que nega tota la capçalera del cim arribem a l’esperada baixada, ara sí amb un ritme més viu aconsegueixo distanciar-me dels meus perseguidors fins que arribo a Prat de Compte després d’un descens molt ràpid. 

Allí ens espera un bon avituallament, i és on m’adono que vaig molt ben posicionat. També es veuen les primeres conseqüències de la dura etapa, alguns corredors ja abandonen.

Ara comencen les parets verticals fins al Tossal d’Engrillo. Una pujada que és el calvari de molts participants, jo entre ells. Ara, un cop arribes al capdamunt les vistes són meravelloses, s’ha de presenciar la bellesa dels cims des d’un indret privilegiat com és el refugi que hi ha al redós de la muntanya. Tot un espectacle per a la vista.

Segueixo una bona estona la cresta, amunt i avall, per encarar la llarga i agradable baixada fins a Sant Roc. (km 41)

Aquí sabia que tenia companyia dels meus companys i de Míriam que m’estaven seguint en cursa. Compartir impressions, menjar  una mica d’embotit amb pa, beure i cap amunt un altre cop.

Tot seguit arribava, almenys per a mi i pel meu estat, la pujada més forta i llarga del dia, la pujada fins l’Espina. Cames ajudeu-me i encaro el PR amb tranquil·litat i filosofia. No m’havia de capficar en voler córrer més del que el meu cos em demanava, perquè sabia que ho podia pagar. Encara quedaven quasi trenta kilòmetres complicats.

Em planto al cim de l’Espina amb un mal de quàdriceps important, però no res que una forta, dura i llarga baixada fins al Poble d’Alfara  ho pugui encara empitjora més.

Bé, no he patit tant com  em pensava durant el fort descens i arribo al poble en prou bona cara i novament amb la companyia de la delegació rapitenca al meu costat.

 Ara sí, sabia que solament em quedava una última pujada i una última baixada per arribar de nou al punt d’inici i final de la segona etapa.

Una pujada suau, comparada amb les altres, em va dur a la Coscollosa i així encarar la baixada fins a poble de Xerta. Al final un temps de 9:32. Un trail amb molt bones sensacions i un ritme molt bo en tot moment.

M’he guanyat el descans de tot el dissabte a la tarda. Tirat pel sofà, banys de gel, estiraments, recuperador, tot per encarar l’última etapa, la del diumenge, la etapa clau, la que decideix qui acaba i qui no.

Diumenge al matí m’aixeco amb les cames totalment engarrotades, les sensacions són d’estar destrossat, però a mesura que em vaig despertant, també ho fa la meua musculatura. La motivació i les ganes estan intactes, l’estat físic més val no comentar-ho!

A l’arribada a Xerta, me n’adono que no sóc l’únic ni el que està pitjor. Moltes cares de cansament i companys que caminen molt malament.

Estic ben acompanyat d’uns quants corredors rapitencs que han pujat per disputar la cursa de les Fonts i em donen ànims (Andreu, Jan, Jose, Camilo, Manel, Oliver).

Donem la sortida i som-hi, solament en queden 27. Uns 27 kilòmetres dels quals els 15 primers passen prou ràpid entre pujades suaus i vistes magnífiques dels ports, mentre que els 12 finals es transformen en una mena de calvari per al meu genoll dret.

Els tres dies passen factura i el genoll ho està pagant, tot i això vaig fent sense parar amb la companyia durant tota la cursa de Xavi que m’ha ajudat a fer-ho més suportable.

Per fi posem els peus al tram d’asfalt final, la recta cap al poble. Des de lluny es veu l’elevat campanar que sobresurt d’entre la resta de la població i que és la referència de la distància que ens queda per aconseguir el premi tan esperat. Ser Finisher, un any més de l’UT LES FONTS.

I així és, ja puc dir que sóc per tercer any consecutiu Finisher d’aquesta  bonica i dura cursa. Aquest any amb un resultat final molt inesperat. Un desena posició de la general que si m’ho diuen abans de començar no m’ho hagués cregut mai.