10ª MARXA LA SELVA DEL CAMP-MUNTANYES DE PRADES

Seixanta-tres kilòmetres i 600 metres ens esperaven per recórrer, el 23 de març. Una marxa circular perfectament organitzada, una 10ª edició no és cap broma. Un recorregut molt seductor, però molt exigent, amb paisatges encantadors, molt primaverals de tots els colors i  visites als següents llocs: Albiol, Mont-ral, Farena, els Cogullons, Capafonts i l’Ermita de l’Abellera, les muntanyes de Prades (Tossal de la Baltassana), Coll de la Mussara i tornada cap a la Selva.

Divendres tarda ja vam marxar cap a Tarragona, a casa de Jordi López, per passar la nit. Sònia Vilanova, Xavi Queral, Joan Zaragoza i Míriam Calvet, un petit grup dels corredors de muntanya Rapitencs per una banda, i dos més per l’altra, Maite Cartes i Manel Reverté que van passar la nit a la Selva del Camp.

Ring, ring, ring!!! A les 4:45 a.m el despertador va cantar i cames amunt per començar a vestir-nos i gaudir d’un bon esmorzar; entrepà de pernil i formatge, suc de taronja natural i un tall de coc de xocolata.

A les 6:15 a.m arribàvem a la Selva i cap a buscar la samarreta de regal i el dorsal. Cinc cents marxadors/es, tots esperant la sortida… impressionant! A les 7 a.m vam començar a caminar, sabíem que ens esperaven unes 14 hores per davant i que el pitjor serien els últims kilòmetres, ja que començaria a fer-se fosc i les piles van perdent energia.

Però la muntanya i el temps ens tenien preparada una sorpresa que al principi vam trobar divertida, però després de 40 minuts de pedregada, els somriures es van començar a entristir. Tots vam pensar que si no parava… no podríem acabar-la, ja que no portàvem “xuvasquero” i la cortina d’aigua era intensa i encara quedaven moltes hores de camí. Però ja arribant a Prades (km 42), el temps va canviar, així que ens vam treure la samarreta xopa, dos o tres entrepans de salsitxa, un grapat de cacaus, una mica de patates de xurreria i un got de vi, i en moltes ganes i decidits vam emprendre els últims 24 kilòmetres, fins arribar a la meta.

Avituallaments amb avellanes, coca, llaminadures, brou, entrepans de nocilla, pernil i formatge, salsitxes, patates, cacaus, aigua, vi, isotònic… Somriures aventurers, converses constructives, paisatges sorprenents, unes fotos amb molta calidesa, una pluja de cigrons de pedra, un recorregut magnífic, una roca espectacular, uns culs escaldats, molta motivació, camins de fulles taronja, uns kilòmetres d’asfalt equivocats (els xiquets del poble van canviar la senyalització dels últims kms), baixades tècniques amb molta pedra, un riu on hi vam posar els peus amb les sabates (segur que ens ho van agrair), unes bosses de brossa de vestit (per si torna a ploure) i que bé ens ho vam passar! Tot això amb la millor companyia del món, la que pensa que: es guanya, quan es competeix amb un mateix i no amb els altres.

“L’home viu gràcies a les seves emocions, no del currículum”

Kilian Jornet

Míriam Calvet Reverté

UT LES FONTS

Abans de començar la crònica del que ha estat un gran cap de setmana, voldria donar les gràcies i valorar a tota aquella gent del meu voltant que m’ha fet companyia durant tres dies molt intensos.

Míriam enhorabona per la teua primera cursa del circuit i per fer-me costat en tot moment, que juntament amb Sònia, esteu fetes unes autèntiques lluitadores.

A la meua “family” que veure’ls a l’arribada el diumenge em va donar una gran recompensa.

A tots els companys/es corredors que m’han seguit el cap de setmana ( Jan, Maite, Manel, Camilo). Destacar el paper de Jan a la cursa del diumenge amb un més que merescut podi de veterans.

I per últim a Xavi per haver-me acompanyat tota l'etapa del diumenge.

Un any més m’he de treure el barret davant de la gran organització que els companys de Xerta ens han ofert durant tres dies a “tutti pleni”.

Divendres  a les 19:00 hores marxem  cap a Xerta. La cosa comença i els primers nervis comencen a aflorar. Entrar al pavelló dels Xertolins, veure les llistes de dorsals i retornar les imatges i els records de l’any passat, va ser tot un. Ja sabia el que m’esperava, primera etapa trampa, una segona molt dura i la de diumenge a acabar-la com sigui. Però tot i això, sempre poden passar coses imprevistes.

Aquest any dorsal 21 ( la posició final de l’anterior). Difícil de millorar, però...

Moltes cares noves, vingudes de diversos indrets de la geografia, (País Basc, Madrid, Barcelona...) això fa veure el renom que està agafant aquesta prova tant especial.

Els últims retocs i ja estem apunt de començar la nocturneta. (23km i 300 +). La més suau de les tres, però la més enganyosa. Un circuit quasi pla amb un ritme fort que es pot acusar per al dia següent.

Un gran ambient, com tots els anys, a l’avituallament d’Aldover, dóna llum a una nit molt fosca, envoltats a estones per una suau pluja que ajuda a no patir gens de calor. Dos passos pels barrancs carregats d’aigua fins als genolls que fan de la cursa, encara més aventurera.

Al final un bon ritme em porta fins l’arribada amb menys de dos hores. Una bona dutxa, sopar i a dormir poques hores que a les 6:00 comença el calvari.

El Trail d’avui és de 70 km i 4000 de desnivell positiu, tot entremig d’un terreny trencallós i humit. La cosa comença bé, em posiciono en el grup capdavanter des d’un bon inici amb un ritme prou portador. Els primers kilòmetres són bastant durs i avorrits. Molt d’asfalt, un barranc molt incòmode, uns passos per reixes inestables fan de l’arribada fins a Paüls el tram més dolent de la cursa. Ja tenim Paüls a la vista i ara sí que comença la muntanya de veritat, ens esperen quatre pujades i quatre baixades que...bufff, si costaran!

Em sento amb forces i la primera pujada la faig amb tres corredors més a un ritme que per a les meues condicions de no gaire bon escalador, em va de conya. S’han de guardar forces que això acaba de començar i es farà més llarg que un dia sense pa.

Entre bufits i alguna trepitjada pel fang i l’aigua que nega tota la capçalera del cim arribem a l’esperada baixada, ara sí amb un ritme més viu aconsegueixo distanciar-me dels meus perseguidors fins que arribo a Prat de Compte després d’un descens molt ràpid. 

Allí ens espera un bon avituallament, i és on m’adono que vaig molt ben posicionat. També es veuen les primeres conseqüències de la dura etapa, alguns corredors ja abandonen.

Ara comencen les parets verticals fins al Tossal d’Engrillo. Una pujada que és el calvari de molts participants, jo entre ells. Ara, un cop arribes al capdamunt les vistes són meravelloses, s’ha de presenciar la bellesa dels cims des d’un indret privilegiat com és el refugi que hi ha al redós de la muntanya. Tot un espectacle per a la vista.

Segueixo una bona estona la cresta, amunt i avall, per encarar la llarga i agradable baixada fins a Sant Roc. (km 41)

Aquí sabia que tenia companyia dels meus companys i de Míriam que m’estaven seguint en cursa. Compartir impressions, menjar  una mica d’embotit amb pa, beure i cap amunt un altre cop.

Tot seguit arribava, almenys per a mi i pel meu estat, la pujada més forta i llarga del dia, la pujada fins l’Espina. Cames ajudeu-me i encaro el PR amb tranquil·litat i filosofia. No m’havia de capficar en voler córrer més del que el meu cos em demanava, perquè sabia que ho podia pagar. Encara quedaven quasi trenta kilòmetres complicats.

Em planto al cim de l’Espina amb un mal de quàdriceps important, però no res que una forta, dura i llarga baixada fins al Poble d’Alfara  ho pugui encara empitjora més.

Bé, no he patit tant com  em pensava durant el fort descens i arribo al poble en prou bona cara i novament amb la companyia de la delegació rapitenca al meu costat.

 Ara sí, sabia que solament em quedava una última pujada i una última baixada per arribar de nou al punt d’inici i final de la segona etapa.

Una pujada suau, comparada amb les altres, em va dur a la Coscollosa i així encarar la baixada fins a poble de Xerta. Al final un temps de 9:32. Un trail amb molt bones sensacions i un ritme molt bo en tot moment.

M’he guanyat el descans de tot el dissabte a la tarda. Tirat pel sofà, banys de gel, estiraments, recuperador, tot per encarar l’última etapa, la del diumenge, la etapa clau, la que decideix qui acaba i qui no.

Diumenge al matí m’aixeco amb les cames totalment engarrotades, les sensacions són d’estar destrossat, però a mesura que em vaig despertant, també ho fa la meua musculatura. La motivació i les ganes estan intactes, l’estat físic més val no comentar-ho!

A l’arribada a Xerta, me n’adono que no sóc l’únic ni el que està pitjor. Moltes cares de cansament i companys que caminen molt malament.

Estic ben acompanyat d’uns quants corredors rapitencs que han pujat per disputar la cursa de les Fonts i em donen ànims (Andreu, Jan, Jose, Camilo, Manel, Oliver).

Donem la sortida i som-hi, solament en queden 27. Uns 27 kilòmetres dels quals els 15 primers passen prou ràpid entre pujades suaus i vistes magnífiques dels ports, mentre que els 12 finals es transformen en una mena de calvari per al meu genoll dret.

Els tres dies passen factura i el genoll ho està pagant, tot i això vaig fent sense parar amb la companyia durant tota la cursa de Xavi que m’ha ajudat a fer-ho més suportable.

Per fi posem els peus al tram d’asfalt final, la recta cap al poble. Des de lluny es veu l’elevat campanar que sobresurt d’entre la resta de la població i que és la referència de la distància que ens queda per aconseguir el premi tan esperat. Ser Finisher, un any més de l’UT LES FONTS.

I així és, ja puc dir que sóc per tercer any consecutiu Finisher d’aquesta  bonica i dura cursa. Aquest any amb un resultat final molt inesperat. Un desena posició de la general que si m’ho diuen abans de començar no m’ho hagués cregut mai.

MARATO DE L'ARDENYA

Ultra a la vista per al desembre, per acabar l'any com el vam començar. La Marató de l'Ardenya a Santa Cristina d'Aro. Aquest any amb una bona novetat: marató i mitja, 63 km amb un desnivell acumulat de 6000 metres. Una prova bona no gaire exigent per tancar la temporada. Aquesta és la meua... 

A més, hi ha diferents modalitats: 63, 42, 21 i 10 kms. Per a tots els gustos i colors... I el millor anirem una bona colleta de rapitencs i ampostins, que xalarem... 

Bon vídeo de com mimem a Kilian Jornet

Marató de Rialp

3ª Rialp Matxicots 2012 (Per Míriam Calvet) 

Cursa de muntanya al cor del Pallars Sobirà

 Enllaç: Rialp Matxicots

El que va començar sent un comentari més… ha acabat sent una realitat. Un dia que havíem sortit a fer una caminada per la muntanya, Anna va comentar que hi havia una cursa al mes de setembre amb tres modalitats (Popular de 15 km, Marató 42 km amb 3.500 de desnivell positiu i Extrem 82 km) i que ens podíem apuntar tots per gaudir dels Pirineus. Total que al cap de pocs dies, ja ens havíem inscrit. 

Jo en un principi vaig decidir apuntar-me a la Popular, juntament amb Anna i Cristian, Joan a l’Extrem i Sònia al Marató. Al cap d’uns dies Anna ens va dir que també s’havia apuntat un amic de Cristian, Jordi, per fer la Marató, i al cap d’uns dies més... amics de la Ràpita, Alcanar, Sènia... Després de la inscripció m’esperava per davant un estiu d’entrenament suau. Però amb la calor de l’Agost no ha estat fàcil, tot i que entre l’esforç de tots ens hem anat estirant per no perdre el ritme. Montsià amunt, Montsià avall i després d’un fart de suar... arriba el setembre i la Matxicots s’apropa. 

Dolors, Míriam i Sònia

A finals d’agost em començo a plantejar l’opció de canviar-me a la modalitat de Marató... I gràcies al recolzament de Joan i Sònia... dos dies abans de la cursa, vaig enviar un e-mail a l’organització explicant-los que em volia canviar. Un dia després, vaig rebre la següent resposta: “Molt bé Míriam, no hi ha cap problema. Has fet una bona elecció. A partir d’aquest matí quedes inscrita al Marató”. Anava llegint el missatge i no m’ho podia creure... Ara ja no hi havia marxa enrere. Amb molta il•lusió vaig començar a preparar tot el material que necessitava (obligatori per realitzar la cursa) i a l’espera que Joan arribés de treballar per explicar-li... només li havia dit a Sònia. Arriba Joan a casa i li dic: “Et tinc que donar una notícia... al final... faré la Marató!!!”. Ell em va abraçar i em va dir: “Et veig molt segura, jo penso que sí que ho pots fer.” A les 4:00 a.m del 15 de setembre ens vam aixecar i amb les motxilles a l’esquena vam marxar cap a la plaça de Rialp. La nit abans havíem agafat els dorsals. A les 5:30 a.m hi havia el control de material i a les 6:00 a.m la nostra sortida. Mitja hora abans, els participants de l’Extrem havien començat a córrer cap a Llessuí, entre ells Joan que per problemes estomacals va abandonar als 42 km. Compte enrere... una sortida molt energètica i amb companyia de Sònia. Més tard l’equip es va fer més sòlid, perquè vam tenir la gran sort de trobar dos dones que ens van acompanyar durant tot el recorregut. Unes a les altres ens fèiem costat (unes pujaven millor i les altres baixàvem millor). La Dolors, una dona espectacular amb molta experiència a la muntanya i també ha estat finisher al Marató Des Sables, i la Francesca amb també molta experiència i unes quantes Matagalls al palmarès, però que va haver d’abandonar per problemes als genolls. Un Marató molt dur... puja, baixa, puja, baixa... moltes pendents extremadament pronunciades, però en cap moment vaig pensar abandonar. Només em deia a mi mateixa, tu pots, al teu ritme, però acabarem. Una cursa molt explosiva; tarteres, dos cims (Montsent 2.883 i Montorroio 2.869), molta calor, vent, paissatges de pel•lícula, barretes energètiques, aigua amb sals, caballs, vaques, fonts d’aigua natural, gent entregada, somriures intensos, cansament, patiment, la càmera de fotos de la Dolors i les seves converses tan interessants... i gent que creu amb tu... tot és tan positiu! 

Finisher Marató

Una experiència plena d’adrenalina... a les 18 h 34 min arribàvem a la meta les tres agafades de la ma (Dolors, Sònia i jo), amb tres somriures d’anunci i alguna llàgrima tendra es va besar al quitrà de la plaça de Rialp. Sònia, que som Finishers de la Marató de la Matxicots 2012! 

Gràcies per creure amb mi!

Sortida CSP 115

Espectacular sortida de la CSP 115, conjuntament amb de la MiM ( Marató i Mitja de Penyagolosa)
Entre tots ells, un servidor.

CSP 115 (Castelló - Penyagolosa)

Només veure l'ambient que es respira a l'hora de recollir el dorsal, ja fa veure que és una de les curses amb més renom de la Comunitat Valenciana.

Una plaça repleta d'estands de botigues promocionant-se, entrevistes a corredors coneguts (Heras, Remigio Queral, Xari Adrian, Nerea Martinez...), corredors i curiosos que passegen i, entre tot això, jo, un més que formarà part de la gran sortida de demà a les 6 del matí.

Conjuntament amb els participants de la MiM (marató i mitja) que en són 1.800, sortirem els de l'ultra CSP 115. Aquest és el primer any que la fan (CSP 115) i serem uns 280 participants.

Són les 5 del matí i ja veig arribar molta gent a la zona esportiva. Ja de bon matí fa calor, molta calor i em poso directament màniga curta. Faig tots els preparatius per tenir-ho tot apunt i vaig cap al control de material. Només el passem els de l'ultra i la resta de corredors passen per un altre lloc.

Hi ha moltíssima gent: fent-se fotos, estirant, xarran, els qui encara estan adormits...

Ja tinc ganes que donen el tret de sortida, ja que el temps previ a l'inici es fa molt llarg.

Comencen a pujar les pulsacions, es veuen els rostres il·lusinats dels corredors , alguna mirada perduda, els ánims d'última hora entre companys, els últims retocs...

Per fi sortim, una marea de valents inundem la pista d'atletisme. Impresiona veure tanta gent junta buscant el mateix objectiu: la satisfacció personal de creuar la meta després d'haver fet un gran esforç.

Els primers kilòmetres passen molt ràpid, les forces estan al cent per cent i agafo un ritme constant.

Ara una pujadeta; ara un tram d'asfalt i pista; ara toca baixar. Així quasi els 40 primers kms, els quals els recorro prou ràpid i administrant les energies.

Les sensacions fins al moment són bones i no tinc cap molèstia, encara que la calor ja comença a ser insoportable i ens pot passar factura a més  d'un.

Arribant a Usseres l'ambient és increïble, un passadís de gent que ens anima, dóna al meu cos un grau més de motivació per seguir acumulant hores.

Faig una bona parada, un "bocadillo" de pernil salat "boníssim" em dóna una gran satisfacció al cos, ja que arriba a un punt en què els gustos dolços dels gels, barretes, isotònics..., es tornem insoportables.

Segueix la cursa i vaig fent kms a un bon pas, espero que no vagi massa ràpid i després recaigui. Ara ve una pujada llarga fins al pròxim punt de control (Culla). 

Estic assentat damunt d'una pedra, baix d'una de les poques sombres que tenim durant el recorregut. Camí cap a Culla, al km 61 més o menys (meitat del recorregut total), en una llarga i dura pujada. Les 14:30 del migdia, 35º C de temperatura, aigua calenta i escassa, les forces sota mínims, no m'entra res de menjar sòlid... el meu estat físic és prou preocupant i pel meu cap passen pensaments...

He estat a punt de donar-me per vençut, però per sort el meu cos ha fet un canvi a positiu, el temps a girat totalment i s'ha posat per a ploure. Això ha sigut la meua salvació i la de molts.

M'enganxo al ritme de dos companys que han passat mentre estava grogui i poc a poc vaig recuperant-me de la gran pàjara. Per fi arribem a Culla i em menjo dos plats de pasta i un altre bocadillo. Mmm que bo, axiò em feia falta per a recuperar-me totalment!

Ara sí, ja estic preparat per seguir el meu camí. Em poso a córrer un altre cop, el cos ha assimilat bé els hidrats de carboni que li he subministrat i ja torna a estar engrassat.

Les 3 hores següents de cursa les faig sota una agradable i fina pluja que refresca l'ambient, el terreny i el més important, a mi.

La nit ja està aquí i els kms van passant poc a poc. La motivació és anar d'avituallament en avituallament per descansar uns instants i veure alguna cosa, ja que de menjar el meu cos no deixar entrar res.

El meu consol és que tots els companys que vaig trobant pel camí estant tocats com jo.

Estic cansat físicament, però el meu cap té la gran il·lusió, en cada km que passa, d'arribar a la meta amb el deures fets. I així és, quasi a la 1 de la matinada, ja veig l'arribada i, per tant, el premi final.

En mig de la muntanya està situada l'ermita de Sant Joan de Penyagolosa amb un arc d'arribada que per a mi suposa la glòria.

El creuo i ja està, s'ha acabat l'esforç. La satisfacció és enorme, l'estat físic no és tant dolent, encara puc caminar sense cap problema. A més veig a altres companys que no poden ni fer-ho.

Medalla i xaleco de FINISHER cap a casa. I les sensacions i emocions per al record.

Avui he gaudit de la cursa més dura que he fet fins ara, més que res per la insoportable calor que em patit.

Al final, com veieu a la foto, 18 hores i 57 minuts i posició 54.

Bé ara toca descansar uns quants dies i a tornar-hi que el cos ja té ganes d'emprendre un nou repte.

Salut i cames

Marató de la Fageda i Marxa dels Pallerols

Diumenge 30 de maig a les 6:00 a.m… Quiquiriqui!!! Joan em desperta, ell sempre matina més que jo, em feia molta peresa perquè estava dormint com un angel… però també tenia ganes de tornar a córrer; “saborejar” el paissatge i el clima, compartir experiències, tenir “agulletes” tres dies seguits, fer olor de suor, ser conscient de l’esforç físic i mental… Tot això es troba a faltar! Com ja he dit feia molt temps que no m’apuntava a una marxa, entre la feina, la peresa, un nou hobby (padel) i un accident de cotxe (res greu)…

Em vesteixo, em rento la cara i les dents, em poso crema protectora  i crema compeed als peus per evitar rosaments, em calço i bec un té. Si és possible, m’agrada esmorzar més tard. Després vam passar a buscar a Sonia i cap a la Sènia. Com que Joan feia la Marató havíem d’arribar sobre les 7 a.m, perquè la sortida era a les 7:30 a.m i havia d’agafar el dorsal. En arribar, tot va anar sobre rodes. Poca cua per agafar-lo, una taula gran amb café, llet, sucre, cóc… allí vam agafar forces. Els participants de la marxa vam agafar els dorsals després de la sortida de la cursa. La veritat és que estava molt ben organitzat.

Allí a la Sènia ens vam trobar a uns amics/gues corredors/res de la Ràpita. L’Anna també feia la marxa amb Sonia i amb mi. Tots els dels sexe masculí es van aventurar fent la Marató.

Els de la marxa vam sortir una hora després, a les 8:30 a.m. Sonia i jo vam anar uns kilòmetres juntes, fins la pujada on ella se’m va adelantar. L’Anna des de l’inici va agafar el seu ritme i ja no ens vam trobar fins l’hora de dinar. Al principi uns metres d’asfalt, amb lleugera pendent, es podia córrer perfectament.  La majoria de kilòmetres per muntanya, la veritat és que em vaig sorprendre, vaig aguantar el mateix ritme durant tot el recorregut. Hi havien quatre avituallaments en els què vaig beure beguda isotònica per recuperar-me. Notava que em feia mal tota l’esquena i les lumbars, però el millor va ser esborrar-ho de la memòria. No m’ho vaig passar molt bé pujant, però vaig aguantar el mateix ritme. Però quan vaig veure la baixada… vaig augmentar el ritme i em vaig tornar a trobar amb Sonia i ja vam anar juntes fins a la meta. Però quan vam arribar al poble i sabíem que encara ens quedaven alguns kilòmetres… em vaig deprimir… ASFALT! Allò em va matar els bessons, els peus, l’esquena!

Vaig fer un temps de 2h 40 min. A l’arribada m’esperàven els sogres! M’agrada veure cares familiars… arribo a la plenitud! Després una dutxeta amb aigua tèbia i un dinar molt de diumenge, salxixes i botifarra a la brasa amb un tall de pa amb tomata, oli i sal  de la Sènia i per hidratar-me coca-cola i cervesa i tot acompanyat de bona companyia; Joan, els sogres, Sonia, Anna, Juanillo, Ivan, Jan, Carlos.

Vaig estar pensant durant tota la carrera… tu pots! I així va ser. Si no m’ho dic jo, qui m’ho dirà?

Repetiré!

Míriam Calvet

CSP 115

Ara sí, ja no hi ha volta enrere.

Ja estic inscrit a la nova ultra trail Castelló - Penyagolosa.

115 km amb un total de 4.617 metres de desnivell positiu.

El pròxim dia 12 de maig ja el tinc marcat al calendari per afrontar un dels nous reptes d'aquest any 2012.

Espero arribar amb la preparació suficient per afrontar-la en garanties per acabar amb unes bones sensacions i, el que és més important, amb ganes de continuar corrent per estes muntanyes.

UT LES FONTS

No sé per on començar! Ha estat un cap de setmana dels que tarden a oblidar-se. Per les sensacions, les emocions, el patiment, la família, la gent, els companys, les "fisios", l'organització... Tot són elements que un cop han passat, em poso a analitzar més fredament i me n'adono de tot el que he pogut viure, tot el que m'ha pogut donar la muntanya en tres dies completíssims.
La primera etapa era una mica trampa, 23 kms quasi plans molt i molt ràpids, d'aquells que si no et saps controlar acabes pagant al dia següent. Va ser una cursa "ralampago": 1:56:00 minuts, com aquell que diu quasi sense despentinar-mos, una dutxeta, un bon soparet que ens van oferir des de l'organització de la cursa, unes cures de turmell de la "super fisio" Sonia i cap a casa a descansar que a les sis del matí començava una jornada llarga.
A les 4 de la matinada en peu, el cos força fresc, un bon esmorzar i cap a Xerta un altre cop.
Les 5:15 del matí arribada al poble amb un fred prou considerable, un alè de vent, però unes ganes d'emprendre el dia bestials.
A les 6 en punt petard de sortida, engegada de frontals i a fer kms.
Estava mentalitzat que seria un dia llarg i, per tant, vaig conscienciar-me a agafar un ritme que em permetés fer un bon temps, sense passar per un gran sacrifici, ni gastar totes les forces.
El circuit va ser duríssim fortes i llargues pujades contrastant amb unes també llargues i encara més tècniques baixades. Tot barrejat amb el terreny dels nostres estimats Ports, moltíssima pedra solta que encara fa més dura la "passejada".

Per cert els nous 15 kms afegits a l'edició anterior estan "decorats" amb una pujada d'una paret quasi vertical. Enhorabona a tots els "Spiderman's" que la van aconseguir superar.
A part de tot això, unes vistes increïbles que res tenen que envejar a les dels Pirineus.
Al final de l'etapa bones sensacions, la musculatura encara sencera i el que és més important en ganes d'afrontar l'última i desitjada etapa. Un temps final de 10 hores i 41 minuts.
Després de dormir les 8 hores que el meu cos necessitava per recuperar-se, estic ple d'agulletes i la musculatura em demana descans, però el meu cap els hi diu el contrari. Sé que seran els primers instants els que patiré, però un cop escalfi, els músculs ja no se'n recordaran del que estan sofrint.
Arribo per últim dia a Xerta amb el meu company Raul, ell fa la cursa, hi ha molt ambient per aquest motiu. Avui a part d'acabar l'UT també se celebra la cursa de les Fonts, del Circuit de les Terres de l'Ebre, amb una nombrosa participació. Aquest fet és una mica enganyós per als participants a l'ultra, ja que la gent de la cursa sortirà a un rimte infernal.
Jo ja vaig en la idea que he d'escoltar el meu cos i que no he d'intentar seguir a ningú, sinó que he de seguir un ritme per poder acabar content.
Així ho faig, les pujades me les empreng amb molta calma, un ritme amb pulsacions molt baixes i que no em desgasti massa.
Ja he superat la primera pujada i baixada forta del dia i arriba "l'estimada" Coscollosa. Xino-xano, pensant amb altres coses i gaudint de les precioses vistes ja estic al cim.
Ara sí, ja ha arribat l'esperada baixada, encara em quedem forces per fer el que més m'agrada, tirar-me muntanya avall com una cabreta.
En cap moment he perdut en somriure, això és bona senyal, el patiment que ens acampanya en algunes curses no ha fet acte en mi.
Durant els últims 8 kms m'ajunto amb un company de Tortosa, cosa que entre xerrada i xerrada quan menys ho esperem ja estem a la recta final, la recta esperada, la recta que he estat veient i imaginant tants dies. La recta que després d'unes etapes de molt esforç em porta a assolir un nou repte.
Molta gent a la línia d'arribada, entre tots veig a la famili, encara m'omple més de goig acabar.
Tants dies esperant aquest moment i passa tan ràpid...
És indescriptible, solament aquells que acaben poden viure el goig i l'alegria de ser un nou Finisher de l'UT LES FONTS.
Entrega de trofeus, un bon dinaret, moltes alegries, moltes cares cansades i agotades, però a la vegada, les mateixes cares amb els ulls alegres i brillants.
Al final un temps acumulat de 16 hores i 12 minuts amb una 21 posició. Un gran cap de setmana i amb ganes de repetir.
Per cert fer una consideració a part per a tota l'organització: Karim com a màxim responsable i a tots i cadascun dels voluntaris que ens han fet passar uns dies que no oblidarem en molt temps.

P.D: dos dies més per aquí dalt i mos engordim uns quilets de tot el menjar tant bo que ens heu oferit.

Pujada a la Foradada

Motivació extra per encarar l'ultra de Xerta.
La cursa de la Ràpita va acabar amb un resultat molt millor del que m'esperava. Una tercera posició general que m'ha donat, encara més força per emprendre divendres vinent un dels repters proposats en aquest any 2012, l'ultra de les Fonts (Xerta) 120 kms, dividits en tres etapas.
Bé, fent un repàs a com va anar el diumenge, podria dir que la motivació era extra per ser la cursa del poble. Participació acceptable, contant que hi havia diverses cursa distribuïdes per altres pobles. Bona participació local i gran èxit al canicros.
Pel que fa a l'estat personal, primer dir que el dia s'encarava força bé, bona temperatura per a córrer, moltes ganes i en principi un estat físic prou idoni.
Es dóna el treu de sortida i vinga a posicionar-me a la retaguardia de les llebretes que surten a tot gas.
Arriba la pujada del Palleret i la gent va per feina, a mi em costa seguir el ritme dels primers, però sé i em mentalitzo que aquí encara no comença la meua cursa. He de fer la pujada sense cap presa i guardant forces per la resta de recorregut. Així ho faig i arribo, juntament amb tres rapitencs més (Samper, Ruben i Toni) a la Foradada. Els rivals a seguir els tinc a vistes, arriba la primera baixada i, per tant, arriben les opcions a recuperar el temps perduts.
Bona i ràpida baixada fins al Mas d'en Comú, pujada prometedora fins la cresta. Allí em trobo a Quique i Ivan que estan a l'avituallament, m'animen, també és on connecto amb Juanjo.
Arriba una part de la cursa dura, però a la vegada, molt bonica, la cresta del Montsià fins a la Foradada un altre cop.
De forma inesperada, durant el recoregut de tota la cresta, un puja i baixa tècnic i trencador, ja he agafat als altres participants fins a posar-me en tercera posició, coincidint amb l'arribada de la majestuosa Foradada.
Ara sí, arriba la meua cursa, la baixada ja està aquí, confio amb les meues sensacions i sé que si no passa res la tercera posició està a tocar.
Faix un descens una mica boig fins a Matarrodona, ara bé una pujada suau, però constant. Una altra baixada tècnica i arribo a la bassa de la Galla. Ja no veig cap més corredor, ni al davant, els dos primers tenen un bon avantatge i al darrere, els he deixat amb un ràpid descens.
Ara sí que m'adono que ja no se'm pot escaparar. Apreto les dents per fer els últims kms, més d'asfalt que res i ja sento la música de la meta.
Entre aplaudiments i amb el suport de tots els meus passo baix l'arc amb uns temps de 2 hores i 13 minuts, una tercera posició i el que és millor una satisfacció personal impagable.
Els fruits dels entrenaments comencen a aflorar.
Fins la pròxima companys.
A per cert aclarir el tema de la foto, els dos xiquets no són meus, el més gran és el meu fillol Enzo i el petitet és el fillol de Míriam. Segur que més d'un/a ja me'ls ha fet meus.

Pujada a la Foradada

Ja tenim aquí, un altre cop, la quarta edició de la pujada a la Foradada de la Ràpita. Aquest any especial recordatori a Joan Eloy, amant de la muntanya que ens va deixar aquest any passat.

Amb el mateix circuit de l'edició anterior els organitzadors rapitencs esperen tenir una bona participació sumant les tres modalitats: cursa, marxa i canicros.

Podeu trobar més informació a la nova web.

Fotos Mas d'En Comú

Bon entreno ahir al matí a temperatures molt baixes. A les 8 del matí estàvem a -1º, ratxes fortes de mestral i com veieu en les fotos, les fonts del Montsià totes congelades.
Al final en la companyia d'Ivan, Raul i Agustí vam fer una bona ruteta amb 24km i 1.1oo de desnivell. Un diumenge força productiu.

115 CSP

Un nou repte d'aquest any.
El primer ja el tenim a tocar. L'ultra de Xerta ja està al caure.
La preparació va pel bon camí i espero arribar en bones sensacions.
A principi d'any vaig plantejar-me altres reptes com per exemple l'ultra de Barcelona, però he canviat d'opció.
Els organitzadors de la coneguda marató i mitja de Penyagolosa, aquest any han fet un esforç més i han creat l'ultra CSP 115 ( Castelló/ Penyagolosa). 115 km amb 7.500 metres de desnivell positiu.
Si tot va bé el dia 12 de maig formaré part del grup de corredors que sortirà a les 6 del matí per empendre un llarg camí que ens portarà fins a Penyagolosa.

Per més informació CSP 115

Entrevista a Kilian Jornet